MOVIMENTS CINEMATOGRÀFICS
Expressionisme Alemany
QUÈ ÉS L’EXPRESSIONISME ALEMANY
Context històric i sociocultural: Període d’entreguerres (a partir de 1918)
El final de la Primera Guerra Mundial va acabar amb les nacions que havien participat en els combats esgotades, tota una generació de joves morts al camp de batalla i les condicions polítiques completament modificades, molt diferents de les d'abans de la guerra.
Les monarquies d'Alemanya, Àustria i Rússia havien estat desterrades del poder i en el seu lloc ara tenien governs democràtics o revolucionaris. Molts grups ètnics europeus que estaven subjectes a aquestes tres nacions buscaven una oportunitat per obtenir la seva independència. Contra aquesta situació les potències vencedores van tractar d'obtenir la pau permanent a Europa.
Els vencedors de la guerra ràpidament van culpar a Alemanya de l'esclat de la guerra i van decidir castigar-la, i això és exactament el que van fer amb el Tractat de Versalles al 1919.
En aquest tractat els EEUU, Gran Bretanya, França i Itàlia van acordar arribar al millor resultat per al final de la guerra. Va ser dur, brutal, punitiu i venjatiu per Alemanya, que va ser obligada a pagar unes reparacions de guerra brutals i va ser obligada a assumir la plena responsabilitat de la guerra. Immediatament després de la guerra, es va trobar amb seriosos problemes econòmics i va començar a imprimir diners per pagar als treballadors en atur, el que va resultar en una hiperinflació absurda al país. Per si no n'hi hagués prou els alemanys foren humiliats amb la perdua de territoris i la reducció al mínim del seu exèrcit. Tot plegat va provocar un ambient de crisi moral, caracteritzat per l'horror, el pessimisme, l'humiliació, la ràbia, la impotència, el desconcert i la desorientació. Aquesta era l'atmosfera, l’expert orador i polític Hitler va prendre ràpidament la posició de cap del partit Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, conegut com Nazis.
Aquesta guerra va significar el sacrifici inútil de milions de joves alemanys morts, mutilats o mentalment trastornats després del seu pas pels camps de batalla, així com la comissió de tot tipus de barbaritats com els atacs amb armes químiques, els bombardeigs de poblacions civils o hospitals i l'enfonsament de vaixells mercants o de passatgers amb submarins. Tot això va desembocar en l’Expressionisme; un moviment que volia expressar tot aquest horror, el pessimisme, la humiliació, la ràbia, la impotència, el desconcert i la desorientació viscudes després de la guerra.
CARACTERÍSTIQUES
Aspectes estètics
És essencial en el cinema expressionista alemany l’anomenat stimmung alemany, el qual es traduiria a “l’atmosfera sorgint de les vibracions de l’ànima i flota tant en els objectes com en les persones”.
Així doncs, en conseqüència dels esdeveniments històrics i com van afectar a la societat alemanya; l’expressionisme alemany reflecteix aquesta situació a través de diversos factors tant tècnics com aspectes més aviat estètics.
L'expressionisme alemany, pretenia reflectir l’amargor, l’angoixa, el pessimisme que va envair a la societat alemanya prebèl·lica i d’entreguerres -especialment el cercle d’artistes i intel·lectuals-; que va provocar el desig de fer un canvi radical en la vida, de la recerca de noves dimensions a la imaginació i de renovar els llenguatges artístics.
LA IL·LUMINACIÓ
La il·luminació és un dels aspectes estètics que més caracteritzen aquest moviment cinematogràfic. Es fa ús de la llum a partir del clarobscur, per tant, es produeixen contrastos molt accentuats amb les llums i les ombres en quant a la il·luminació tant dels personatges com dels escenaris, els quals acostumaven a ser en els interiors dels estudis i, així doncs, la il·luminació era artificial la qual aconseguia crear ambients inquietats i descoratjadors. En molts casos, la llum i les ombres serveixen per diferenciar simbolismes com la benevolència (llum) i la malevolència (ombres). La foscor transmet el sentiment pessimista, de l’absència de l’esperit fruit de la situació historicocultural del moment. Les ombres representen un element crucial envers la il·luminació ja que en molts casos són les encarregades de narrar la història en comptes de cos que les provoca -expliquen el què-. Així doncs, a través de la llum i l’absència d’aquesta, s’aconsegueix reproduir atmosferes i ambients foscos, obscurs, tètrics etc.
LA ESCENOGRAFIA
En quant a la escenografia, l’Expressionisme alemany compta amb decorats que deformen la realitat, que reflecteix l’estat d’ànim dels personatges; són decorats sòrdids i truculents, on predominen els angles i les deformacions, els quals estaven inspirats directament amb la pintura expressionista de l’època. Predominen les perspectives deformades i obliqües, els ambients falsejats, la constant asimetria que desemboca en un estat d’angoixa inevitable, la maquiavèl·lica arquitectura dels edificis, entre d’altres. També ambientacions de caràcter màgic, així com també aquelles basades en la literatura romàntica i el més important de tots, la Edat Mitjana.
Així doncs les escenografies d’aquest moviment cinematogràfic, causen sensació de caos, malestar, confusió i fins i tot claustrofòbia en l’espectador així doncs, també són el reflex de la societat fragmentada de la societat.
D’altra banda, també trobem que en algunes pel·lícules com Nosferatu, predominen els espais exteriors amb la finalitat de transportar al espectador en un ambient encara més fosc constituït d’edificis destruïts d’estil gòtic, atmosfera plena de boira i el mar i la muntanya.
L’ATREZZO
En quant al maquillatge que tendeixen a utilitzar en les pel·lícules per la seva posada en escena, són molt exagerats i que reforcen l’expressivitat dels personatges amb una estètica molt sinistra que, actualment anomenaríem gòtica: maquillen les cares dels personatges de color blanc per donar sensació de màscara. També es recorre al maquillatge per crear deformacions corporals als personatges.
En quant al vestuari, també és un factor dramàtic dins del cinema expressionista alemany; els personatges vesteixen peces molt fosques, normalment amb capes i barrets de copa.
Així doncs, tant el maquillatge com el vestuari va molt relacionat amb la irrealitat dels altres factors que caracteritzen aquest moviment.
LA INTERPRETACIÓ
La interpretació dels personatges és un dels aspectes més característics i vistós de cinema expressionista. La interpretació dels actors són brusques, per tant, deixen de banda la interpretació naturalista i realista -normalment més accentuat en el personatge principal-, així doncs, les interpretacions són dotades d'una extrema expressivitat, en que els actors gesticulen exageradament amb el rostre, les mans i tot el cos per expressar-se emocionalment, de vegades de forma molt abrupta i violenta, mecànics i amb ajuda de l’excés maquillatge.
Normalment, els personatges solen ser ordinaris i es caracteritzen pel misteri o el sinistre, mostrant-se d’una banda inofensius o malvats o, fins i tot una doble personalitat.
TEMÀTICA
La temàtica dels fils expressionistes va molt lligada amb la difícil situació que travessava Alemanya en aquesta època, el sentiment d’angoixa i desesperança es va veure reflexat en les seves creacions artístiques.
Fan ús de lu fantàstic, sobrenatural o desconegut per parlar del tema de la fi del món i “l’apocalipsis”, fruit del pessimisme alemany enfront el futur. Ho podem veure en pel·lícules com Nosferatu (la pesta) o Metròpolis ( inundació). El cinema expressionista va plasmar això en gran mesura prenent com a font d'inspiració a la tradició literària romàntica, encapçalada per Goethe i Hoffman, i molts dels seus temes, imatges i símbols.
Un dels altres temes comuns és la tirania, que analitza Kracauer en la seva obra. Segons la seva interpretació en les pel·lícules expressionistes es pot rastrejar de manera inequívoca la necessitat del poble alemany de la dominació tirànica (i com demostra la història no és tan desgavellada la seva tesi). Aquesta era l'únic camí viable enfront de l'alternativa del caos anàrquic de la llibertat governada per l'instint. El tirà que per la concreció del seu poder comet actes de violència i crims i que, tenint precedents en Homunculus (la figura de Caligari, ordenant segons la seva voluntat a Cesare assassinar a sang freda), en Nosferatu (el rabí Loew manipulant a golem), en Mabuse, i dins de l'home de les figures de cera, (els seus personatges Ivan el terrible, Jack l'esbudellador i Harun-al-Rashid). Pot posar-se en relació amb això el tema la lluita entre pare i fill, i del conflicte generacional. També el de la figura del monstre (l'ésser antinatural o artificial), ja sigui tirà o dominat: la trobem en el Golem, en Cesare, en Nosferatu, a Futura.
El doble serà un altre dels temes recurrents. Ja en L'estudiant de Praga de 1913 com a conseqüència d'un pacte amb el diable, la imatge en el mirall del protagonista pren independència d'ell, convertint-se en la seva enemiga. També a la precursora, encara que realista, L'altre de 1913 està en primer pla el tema del doble. Caligari és d'altra banda un respectable metge i Nosferatu és el Comte Orlock, un "burgès" que mitjançant un intermediari desitja adquirir un terreny. Futura, la robot de Metròpolis, és el doble de l'abnegada Maria.
Metròpolis és una de les obres que representa més clarament un punt d'inflexió dins del cinema alemany. Tenint encara elements estètics que Lang segueix prenent de l'expressionisme, veiem que altres temes comencen a ser més rellevants, com la ciutat corrupta (i corruptora), el social i la lluita de classes (encara que sigui de manera una mica exagerada), i en menor mesura la ciència.
INFLUÈNCIES
Degut a la II Guerra Mundial, molt dels cineastes van haver de fugir i exiliar-se, així doncs, molt van arribar als Estats Units, a Hollywood que, en conseqüència, van influenciar notablement el cinema nord-americà el qual encara era molt jove. Aleshores, l’Expressionisme alemany, va suposar l’aparició del cine de terror fonamentalment en alguns casos en l’estètica i en l’ús de contrasts de llums juntament amb les angulacions de càmera. Ha influenciat en directors com Josef von Sternberg, Carol Reed, Orson Welles i pel·lícules com Drácula, de Tod Browning; Ciudadano Kane, de Orson Welles; El enemigo de las rubias o Psicosis, de Hitchcock; Noche de circo, de Bergman; inclús en el cine negre i fantàstic. També troben influències en llargmetratges més actuals i industrials com Blade Runner, de Scott o Batman Returns, de Burton.
En quant a Tim Burton, especialment és un dels directors que millor reflecteixen la seva influència i que causa molt de furor amb les seves obres a través neogoticisme comercial que va causar molt d’èxit en els anys noranta i els dos-mil. Burton és un referent principalment per la creació d’universos on predominava una estètica purament expressionista i molt relacionada amb la fantasia, el misteri i la foscor dels personatges en les seves històries. Tenim exemples com els paisatges urbans de Metrópolis en Batman Returns, les ombres en la pared de El Gabinete del Doctor Caligari en La novia cadáver i, les similituds en el pentinat de Christopher Walken interpretando a Max Shreck amb el de Rotwang en Metrópolis. També en els curtmetratges com Vincent, en que l’estètica de les teulades inclinades i les finíssimes escales.
Un altre director que influeix directament és Gaspar Noé. El seu cine es centra principalment en com mitjançant els elements estilístics i tècnics -propis del expressionisme-, aconsegueix representar el món intern del personatge a través de la exageració i de les emocions que, causa en l’espectador el reconeixement de la seva pròpia realitat, la qual està sotmesa a les amenaces de la anarquia, la desigualtat i el consumisme.