Des del 28/09/2018 fins al 27/01/2019
L’exposició, comissariada pels historiadors de l’art Jordi Ballart i Marianna Gelussi..
El passat 25 de gener vam visitar l’exposició Obres obertes. L’art en moviment, 1955-1975 situada a la sala d’exposicions de La Pedrera, al Passeig de Gràcia de Barcelona. Reuneix unes 37 obres d’artistes internacionals, organitzada en sales on podem veure el moviment plantejat de maneres diferents, buscant sempre la interacció de l’espectador, el joc amb la percepció, la llum, el color i codis propis de l’art cinètic.
Aquest tipus d’art òptic abstracte va més enllà de la simple estètica, es pot considerar una metàfora de la realitat en molts casos, i també una manera de mostrar una realitat completament diferent de la que estaven vivint els artistes del moment, és important el concepte de deixar de banda la passivitat. Les obres busquen allunyar-se de les tradicionals de la pintura i l’escultura convencionals a través de l’experimentació de nous materials i suports. Aquesta avantguarda sorgeix després de la Ia Guerra Mundial però no és fins a l’exposició a Paris de l’any 55 que agafa més força. Marcel Duchamp o Alexander Calder són uns dels noms més destacats del moviment.
De l’ull al cos: La primera sala es basa sobretot en el moviment per part de l’espectador, t’has de moure i interactuar per veure el canvi.
1. Physichromie 497, Carlos Cruz-Diez, 1970 Musée d’Art Moderne de la ville de Paris Acrílic sobre cartró, làmines de PVC transparents i contraplacat. La primera obra que ens van comentar serveix molt bé per introduir els conceptes pròpis de l’art òptic que he comentat anteriorment. Es tracta d’un conjunt de làmines transparents que, depenent de la posició de l’espectador, són d’un color o d’un altre. D’aquesta manera perquè succeeixin les transformacions intervenen 3 elements: la llum, l’ombra i la persona. Per tant és aquí on nosaltres hem de deixar de ser passius i interaccionar per veure l’obra completa. Al ser obertes també posen en joc la imaginació i la percepció individual de cada persona. Es considera també una metàfora de la realitat ja que és canviant i inestable.
2.Cloison lames réfléchissantes, Julio Le Parc, 1966.
Metall i impressió sobre vinil.
La següent obra comparteix molts conceptes amb l’anterior. És una construcció vertical rectangular amb làmines metàl·liques totalment exempta en la que, depenent de quin costat et trobis, veus la realitat multiplicada o fraccionada, juga directament amb la nostra visió. És també una reflexió sobre les moltes cares o versions d’una situació, objecte o persona.
Inestabilitat: La segona sala reuneix obres que segueixen uns codis de formes o colors per crear una sensació de moviment, vibració o inestabilitat de la visió.
3. Inestabilité, Julio Le Parc, 195-1991.
Oli sobre tela. La tercera obra ja és més diferent que les anteriors, ara ja no fa falta que caminis per davant ni entris a la obra, el moviment el causa sola. Està formada per un conjunt de cercles negres tallats i col·locats en diferents angles sobre un fons blanc amb la finalitat de crear unes formes o línies amb el nostre ull i també una sensació de vibració o moviment.
4. Sense títol, Francisco Sobrino, 1958-1981.
Acrílic sobre tela.
Aquesta obra és semblant a l’anterior ja que també segueix un codi, aquest cop de quadrícula blanca sobre un fons negre, però la sensació d’inestabilitat la aconsegueix d’una altra manera. L’autor fa servir l’efecte post-imatge o persistència retinal, és a dir, juga amb la nostre percepció, aconseguint així que creem al nostre cervell una imatge virtual no real. En aquest cas veiem punts negres en les interseccions de línies quan no hi mirem fixament, si hi mirem fixament desapareixen.
5. Espai 75-189 T transparent / B, Jordi Pericot, 1972.
Fusta, dibuix i metacrilat transparent sobre fusta.
La cinquena obra està formada per un conjunt de gots petits transparents, simplement col·locats com en quadrícula. La gràcia és un altre cop la intervenció de la llum i l’ombra que creen diferents efectes depenent de la posició de la persona que l’observa.
Tot aquests tipus d’obres tracten de trencar el mercat ja que, al ser reproduibles en massa i no úniques, fan que els valors baixin.
6. Vive la liberté!, Jean Tinguely, 1960.
Ferralla, cintes de goma, fusta, motor elèctric.
Aquesta peça està feta amb ferralla reciclada i és, literalment, una màquina inútil. Cada cert temps s’activa sola i fa un moviment sense cap sentit. La seva funció doncs no és ni estètica ni funcional, és fer-nos reflexionar sobre la feina que fan les màquines i la seva utilitat real, ja que fan la nostra feina.
7.Reflets dans l’eau déformés par le spectateur, François Morellet,1964.
Neons, transformador, fusta, vidre, aigua tintada i metall.
Aquesta instal·lació estaba situada dins d’una petita sala negre i fosca, els dos únics elements que hi havia eren uns fluorescents en forma de reixa al sostre, i just a sota un petit embassament quadrat d’aigua tintada. Aquest embassament tenia una palanca la qual havien d’accionar els visitants. Un cop activada l’aigua es movia en diferents direccions i formes, deformant així el reflexe de les llums del sostre. Amb aquesta acció intenta fer-nos pensar en l’aparença i la realitat; abans del moviment l’aigua reflexa a la perfecció la llum però un cop activada, tot canvia i t’adones que allò que veiem no és fiable. Ho relacionen també amb el mite de la cova de Plató.
8. Vibration bleue et noire, Jesús Rafael Soto, 1966.
Oli sobre fusta, varetes de metall pintades i fils de niló.
La següent obra és tot el contrari a un quadre convencional. L’espectador torna a entrar en joc ja que depenent de la posició veiem dues coses completament diferents. Quan estem de perfil veiem tot de varetes de diferents colors que sobresurten però un cop et poses just davant això desapareix i sembla una obra plana, que crea sensació de vibració. És una descomposició del color, la forma i el volum.
9. Blue sail, Hans Haacke, 1965.
Chiffon, ventilador oscil·lant, ploms de pescar i fils.
La novena instal·lació està formada per una tela amb pesos i un ventilador. Tots aquests elements estan plantejats d’una manera racional però per contra el que veiem és un moviment imprevisible i únic, canviant, ja que el vent mou la tela sempre de maneres diferents. És també una metàfora de la realitat, ja que per més que planifiquem les coses són incontrolables.
10. Musical, Takis, 1972.
Fusta, corda de guitarra, agulla, fil de niló i electroimant.
Aquesta obra té un concepte diferent a les anteriors. Simplement és una corda de guitarra amb una agulla que es mou per electroimants i causa un so. L’espectador ja no intervé activament com abans sinó que és l’obra la que es mou sola.
11. Superfície magnètica, Davide Boriani, 1959-1960.
Alumini, llimadures de ferro, poliuretà expandit, imans i micromotor elèctric.
Aquesta obra segueix un concepte semblant pel que fa al moviment, que el fa la obra en si. Està formada per un cercle que recorda a una peixera i a dins hi ha pols i diferents formes. Aquesta pols és la que fa el moviment; poc a poc va caient, formant formes orgàniques diferents i al final, cau al fons i perd aquestes formes convertint-se un altre cop en pols.
QÜESTIONARI
Al 1962 el semiòleg italià Umberto Eco, va definir en el seu llibre Opere aperte el concepte del que veurem amb aquesta exposició. Quin és?
El concepte és obra oberta i apareix per primer cop al 1952, als inicis de l’art cinètic com a tal. Es tracta d’obres en que el sentit no està completament determinat per l'autor, sinó que aquest espera que el seu espectador interactuï de manera activa en la interpretació, múltiple i canviant. L’obra oberta és la metàfora d’una nova visió del món on la realitat és sentida com inestable, ambigua i en perpètua mutació.
Hi ha una pintura feta a base de punts, que vista de prop és en blanc i negre i vista de lluny, l’ull assegura que és de colors. Quina és?
6 doubles trames, François Morellet, 1973.
Hi ha una instal·lació en la que aconseguim percebre un efecte contrari quan estem dintre o fora.Quina és?
Cloison lames réfléchissantes, Julio Le Parc, 1966.
Hi ha una obra en la que el desplaçament de l'espectador provoca la seva transformació. Quina és?
"Physichromie 497" de Carlos Cruz-Diez
Hi ha una màquina vivent que s'activa cada quart d'hora. Quina és?
Vive la liberté!, 1960, Jean Tinguely
Quines diferències hi han entre aquestes tres obres? Esbrina quin és l'autor i el títol de cadascuna d'elles.
Espai 41 T-576 T variants progressives, Jordi Pericot, 1969.
Torony-Nagy, Victor Vasarely, 1969.
Obra sense títol, Alexander Calder, 1937.
La diferència entre aquestes obres és la manera en que causen el moviment. La primera obra utilitza els codis de repetició de formes i la llum, la segona utilitza els colors i les formes, i la tercera és una escultura de tipus mòbil en la que l’espectador ha d’intervenir.
Comments